TEMPS DE...

--> -->





QUARESMA, TEMPS DE DEJUNI


Diuen que la Quaresma és temps de dejuni. Fins fa uns anys (més aviat unes dècades) estava molt ben definit què tenia que ser dejuni i què no... Però avui dia potser no està tan clar. Té alguna cosa a veure amb menjar carn o no menjar-ne? Amb fer unes coses o unes altres? Diguem que sobretot es tracta d’un temps i uns gestos per a recordar que no ho podem tenir tot, que el somni de l’omnipotència és insensat, que l’afany per controlar les coses és ingenu, que la set de posseir és insaciable, i que viure sense apreciar el que tenim és desagraït i injust en un món on tants éssers humans no tenen res. Per això val la pena dejunar.

QUIN DEJUNI VOL DÉU?

“El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena.  Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per reraguarda la glòria del Senyor”.
(Is 58, 6-8)
En realitat, dejunem per a créixer. Dejunem per a recordar que les coses no són el fi sinó el mitjà. Dejunem com una manera de mirar al nostre voltant i recordar que la realitat és molt més àmplia que la nostra pròpia situació. Dejunar no és “deixar de menjar”. És acceptar de manera conscient que els meus desigs, les meves necessitats, els meus interessos, les meves preocupacions no són el centre del món. Que si avui en dia sabem que l’Univers no gira entorn de la terra, molt menys gira entorn de mi.
 
DÉU VEU EL QUE ÉS AMAGAT.

En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara,  perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
(Mt 6, 17-18)

Dejunar és aprendre a mirar la meva fragilitat plena de possibilitats, la meva feblesa forta, la meva petitesa gran... com quelcom minúscul i enorme al mateix temps. Hi ha un moment en el que la recerca de Déu passa pel silenci, per l’amagatall,  pel treball més quotidià i invisible, per allò que mai ningú sabrà. En el fons, el Regne de Déu no es construirà amb focus o passarel·les de fama, ni sota premis o aplaudiments, sinó en el que és amagat. En la soledat de la pregària de qui pregunta. En l’anonimat de qui serveix. En la senzillesa de qui renuncia a un “JO” enorme per un món divers.