Diuen que la Quaresma és temps de dejuni.
Fins fa uns anys (més aviat unes dècades) estava molt ben definit què tenia que
ser dejuni i què no... Però avui dia potser no està tan clar. Té alguna cosa a
veure amb menjar carn o no menjar-ne? Amb fer unes coses o unes altres? Diguem
que sobretot es tracta d’un temps i uns gestos per a recordar que no ho podem
tenir tot, que el somni de l’omnipotència és insensat, que l’afany per
controlar les coses és ingenu, que la set de posseir és insaciable, i que viure
sense apreciar el que tenim és desagraït i injust en un món on tants éssers
humans no tenen res. Per això val la pena dejunar.
QUIN DEJUNI VOL DÉU?
“El dejuni que jo aprecio
és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les
corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix
el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds,
vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors
brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment.
Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per reraguarda la glòria del Senyor”.
(Is 58, 6-8)
En realitat, dejunem per a créixer.
Dejunem per a recordar que les coses no són el fi sinó el mitjà. Dejunem com
una manera de mirar al nostre voltant i recordar que la realitat és molt més
àmplia que la nostra pròpia situació. Dejunar no és “deixar de menjar”. És
acceptar de manera conscient que els meus desigs, les meves necessitats, els
meus interessos, les meves preocupacions no són el centre del món. Que si avui
en dia sabem que l’Univers no gira entorn de la terra, molt menys gira entorn
de mi.
DÉU VEU EL QUE ÉS AMAGAT.
En canvi, tu, quan
dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè
els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els
llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
(Mt 6, 17-18)
Dejunar és aprendre a mirar la meva
fragilitat plena de possibilitats, la meva feblesa forta, la meva petitesa
gran... com quelcom minúscul i enorme al mateix temps. Hi ha un moment en el
que la recerca de Déu passa pel silenci, per l’amagatall, pel treball més quotidià i invisible, per
allò que mai ningú sabrà. En el fons, el Regne de Déu no es construirà amb
focus o passarel·les de fama, ni sota premis o aplaudiments, sinó en el que és
amagat. En la soledat de la pregària de qui pregunta. En l’anonimat de qui
serveix. En la senzillesa de qui renuncia a un “JO” enorme per un món divers.